Ganes de pedalejar

Bueno, avui, una historieta esctira per mi. =D

Ara suposo que miraré de ficar un reproductor de musica decent pel blog.

"Ganes de Pedalejar" per Eduardo C.

Acababa de sonar el despertador, eren les vuit en punt. Després de remolonejar durant una estoneta al llit, vaig decidir aixecar-me i anar a prendre'm una dutxa. Realment la necesitava despres de la festassa d'ahir amb en Cédric Gràcia, en Darren Berrecloth, els Làcon i d'altres...

Vaig entrar al bany, tan net i polit com sempre. Vaig deixar que sortís aigua calenta mentre em treia la samarreta i observaba les cicatrius que tenia per tot el tors, però concretament, una que tenia a mig tors, entre el pit i la panxa. Inebitablement, al veure-la, vaig recordar aquella fatídica caiguda que m'apartà durant tres mesos de la feina, encara recordo quan al caure d'aquell tallat les dues llantes van partir i vaig sortir volant a tota velocitat fins a parar a uns rocs que hi havíen per allà. L'aigua ja era calenta, aixi que vaig prendre una dutxa i vaig anar a esmorzar.

Mentre m'estava endrapant amb gula les tortetes, sonà el telèfon; trucaven per dir que avui no hi havía feina, aixi que vaig tornar a dormir al mateix sofà. pero ni cinc minuts despres, em vaig despertar, sobresaltat, amb el cor bategant a mil per hora, estava suat, no tenia pols ferm.
No, aquest malson de nou no!. Duia un temps somiant amb això de quan en quan.
De qualsevol manera, em sentía eufòric, nervios, com si m'hagués près cafè, coca-cola i redbull tot mesclat. Així que vaig agafar la meva bici i vaig pujar fins dalt a les pistes, a relaxar-me una mica.

Ja era dalt, bastant alt, feia una mica de rasca, i encara hi havía una miqueta de neu, molt poca, suficient per veure com aflorava la primavera d'entre el fred hivern. Vaig sentar-me a un banc proper i vaig ficarme les genolleres i em vaig cordar bé la cuirassa. Em vaig ficar el casc, les ulleres i vaig montar-me a la bici i vaig començar a pedalejar.

Tot era baixada, pero tan se m'en feia, només volía baixar ràpid, deixar enrere el món. Pedalejar, anar ràpid, saltar tan alt com pugui, desafiant a la gravetat, volar, aterrar o caure'm i aixecar-me. Lo important es saltar, una vegada a l'aire, ja veure'm com fem per aterrar.

Després d'unes quantes baixades, anaba mes ràpid, ja m'i sentia bé a aquesta pista, apart de que estaba buida. Era la meva pista preferída, me la coneixia amb els ulls tancats, sabía on era cada pedra, cada desnivell, cada arrel. Cada cop anava mes enfangat pels tolls, les meves mans ara eren marrons i la meva bici blanca cada cop era mes marronosa. Notaba cada gota d'aigua que queia dels arbres al meu casc, sentia la rodadura dels pneumatics amb el terra, sentia cada minim desnivell per la suspensió.

Tot anava bé, fins que de cop i volta, enmig del soroll de les rodadures, vaig sentir un soroll com si alguna cosa caiés a terra, alguna cosa metal·lica, no li vaig donar importancia.
I encara m'en empenedeixo de no donar-li importància...

Duia ja una estona que la bici no anava tan bé en corves, pero tot i així, no hi vaig prestar massa atenció, potser duia les rodes fluixes. Moments després, mentre era al aire vaig veure com la roda del davant, es separaba de la forquilla sense poguer fer res... En aquell moment, tot em passava molt ràpid i lent alhora. era a 2 metres de terra aproximadament. Pero ni així vaig puguer saltar de la bici per lo ràpid que anava. La forquilla al tocar terrà es clavà i doblegá les punteres, jo vaig sortir disparat cap endavant sense no abans clavar-me el manillar al estomac, i vaig començár a rodolar fins a parar estampat a un arbré, no sense abans haver esquerdat el casc amb la caiguda.

L'impacte amb l'arbre va ser brutal, hi vaig colpejar amb els costelles, sort que hi duia la cuirassa, que també es va esquerdar. Em vaig raspar una molt bona part de les mans i el coll. Em vaig aixecar com vaig poguer, amb les cames tremolant, i vaig anar uns metres mes endavant, doncs m'havía sortit volant una sabatilla del cop.

Vaig agafar la bici i vaig baixar com vaig poguer fins a peu de pista, on al centre mèdic em van curar. No tenía res greu, simplement magulladures... Una nit de descans i com a nou. Vaig deixàr la bici al garatge, vaig ditxar-me, em vaig curar les ferides, que acabaríen sent dues cicatrius mes per l'extensa col·lecció. Vaig dinar un Kebap, mentre pensaba en el somni que havía tingut recenment... Em va resultar molt impactant. Despres de endrapar-me el Kebap i veure les noticies. Vaig baixar al garatge amb la caixa d'eines i amb moltes renovades ganes de pedalejar i vaig començar a arreglar la bici. No deixaría d'anar ràpid per un estupid sòn. Oh no! Demà tornaré a les pistes!