RSS Feed (xml)
Bueno, ciertas personas que quieren ver fotografías de carnaval y tal. Pero no tienen facebook, así que dejo aqui los enlaces.
P.D: Estoy Preparando una review de la pelicula Rompiendo las reglas.
Carnaval en el insti: http://www.facebook.com/album.php?aid=2013093&id=1519435730&l=00c8c
Cajón desastre (fotos tuna): http://www.facebook.com/album.php?aid=2012630&id=1519435730&l=70918
Saludooos
miércoles, 25 de febrero de 2009
jueves, 12 de febrero de 2009
Ganes de pedalejar
Bueno, avui, una historieta esctira per mi. =D
Ara suposo que miraré de ficar un reproductor de musica decent pel blog.
"Ganes de Pedalejar" per Eduardo C.
Acababa de sonar el despertador, eren les vuit en punt. Després de remolonejar durant una estoneta al llit, vaig decidir aixecar-me i anar a prendre'm una dutxa. Realment la necesitava despres de la festassa d'ahir amb en Cédric Gràcia, en Darren Berrecloth, els Làcon i d'altres...
Vaig entrar al bany, tan net i polit com sempre. Vaig deixar que sortís aigua calenta mentre em treia la samarreta i observaba les cicatrius que tenia per tot el tors, però concretament, una que tenia a mig tors, entre el pit i la panxa. Inebitablement, al veure-la, vaig recordar aquella fatídica caiguda que m'apartà durant tres mesos de la feina, encara recordo quan al caure d'aquell tallat les dues llantes van partir i vaig sortir volant a tota velocitat fins a parar a uns rocs que hi havíen per allà. L'aigua ja era calenta, aixi que vaig prendre una dutxa i vaig anar a esmorzar.
Mentre m'estava endrapant amb gula les tortetes, sonà el telèfon; trucaven per dir que avui no hi havía feina, aixi que vaig tornar a dormir al mateix sofà. pero ni cinc minuts despres, em vaig despertar, sobresaltat, amb el cor bategant a mil per hora, estava suat, no tenia pols ferm.
No, aquest malson de nou no!. Duia un temps somiant amb això de quan en quan.
De qualsevol manera, em sentía eufòric, nervios, com si m'hagués près cafè, coca-cola i redbull tot mesclat. Així que vaig agafar la meva bici i vaig pujar fins dalt a les pistes, a relaxar-me una mica.
Ja era dalt, bastant alt, feia una mica de rasca, i encara hi havía una miqueta de neu, molt poca, suficient per veure com aflorava la primavera d'entre el fred hivern. Vaig sentar-me a un banc proper i vaig ficarme les genolleres i em vaig cordar bé la cuirassa. Em vaig ficar el casc, les ulleres i vaig montar-me a la bici i vaig començar a pedalejar.
Tot era baixada, pero tan se m'en feia, només volía baixar ràpid, deixar enrere el món. Pedalejar, anar ràpid, saltar tan alt com pugui, desafiant a la gravetat, volar, aterrar o caure'm i aixecar-me. Lo important es saltar, una vegada a l'aire, ja veure'm com fem per aterrar.
Després d'unes quantes baixades, anaba mes ràpid, ja m'i sentia bé a aquesta pista, apart de que estaba buida. Era la meva pista preferída, me la coneixia amb els ulls tancats, sabía on era cada pedra, cada desnivell, cada arrel. Cada cop anava mes enfangat pels tolls, les meves mans ara eren marrons i la meva bici blanca cada cop era mes marronosa. Notaba cada gota d'aigua que queia dels arbres al meu casc, sentia la rodadura dels pneumatics amb el terra, sentia cada minim desnivell per la suspensió.
Tot anava bé, fins que de cop i volta, enmig del soroll de les rodadures, vaig sentir un soroll com si alguna cosa caiés a terra, alguna cosa metal·lica, no li vaig donar importancia.
I encara m'en empenedeixo de no donar-li importància...
Duia ja una estona que la bici no anava tan bé en corves, pero tot i així, no hi vaig prestar massa atenció, potser duia les rodes fluixes. Moments després, mentre era al aire vaig veure com la roda del davant, es separaba de la forquilla sense poguer fer res... En aquell moment, tot em passava molt ràpid i lent alhora. era a 2 metres de terra aproximadament. Pero ni així vaig puguer saltar de la bici per lo ràpid que anava. La forquilla al tocar terrà es clavà i doblegá les punteres, jo vaig sortir disparat cap endavant sense no abans clavar-me el manillar al estomac, i vaig començár a rodolar fins a parar estampat a un arbré, no sense abans haver esquerdat el casc amb la caiguda.
L'impacte amb l'arbre va ser brutal, hi vaig colpejar amb els costelles, sort que hi duia la cuirassa, que també es va esquerdar. Em vaig raspar una molt bona part de les mans i el coll. Em vaig aixecar com vaig poguer, amb les cames tremolant, i vaig anar uns metres mes endavant, doncs m'havía sortit volant una sabatilla del cop.
Vaig agafar la bici i vaig baixar com vaig poguer fins a peu de pista, on al centre mèdic em van curar. No tenía res greu, simplement magulladures... Una nit de descans i com a nou. Vaig deixàr la bici al garatge, vaig ditxar-me, em vaig curar les ferides, que acabaríen sent dues cicatrius mes per l'extensa col·lecció. Vaig dinar un Kebap, mentre pensaba en el somni que havía tingut recenment... Em va resultar molt impactant. Despres de endrapar-me el Kebap i veure les noticies. Vaig baixar al garatge amb la caixa d'eines i amb moltes renovades ganes de pedalejar i vaig començar a arreglar la bici. No deixaría d'anar ràpid per un estupid sòn. Oh no! Demà tornaré a les pistes!
Ara suposo que miraré de ficar un reproductor de musica decent pel blog.
"Ganes de Pedalejar" per Eduardo C.
Acababa de sonar el despertador, eren les vuit en punt. Després de remolonejar durant una estoneta al llit, vaig decidir aixecar-me i anar a prendre'm una dutxa. Realment la necesitava despres de la festassa d'ahir amb en Cédric Gràcia, en Darren Berrecloth, els Làcon i d'altres...
Vaig entrar al bany, tan net i polit com sempre. Vaig deixar que sortís aigua calenta mentre em treia la samarreta i observaba les cicatrius que tenia per tot el tors, però concretament, una que tenia a mig tors, entre el pit i la panxa. Inebitablement, al veure-la, vaig recordar aquella fatídica caiguda que m'apartà durant tres mesos de la feina, encara recordo quan al caure d'aquell tallat les dues llantes van partir i vaig sortir volant a tota velocitat fins a parar a uns rocs que hi havíen per allà. L'aigua ja era calenta, aixi que vaig prendre una dutxa i vaig anar a esmorzar.
Mentre m'estava endrapant amb gula les tortetes, sonà el telèfon; trucaven per dir que avui no hi havía feina, aixi que vaig tornar a dormir al mateix sofà. pero ni cinc minuts despres, em vaig despertar, sobresaltat, amb el cor bategant a mil per hora, estava suat, no tenia pols ferm.
No, aquest malson de nou no!. Duia un temps somiant amb això de quan en quan.
De qualsevol manera, em sentía eufòric, nervios, com si m'hagués près cafè, coca-cola i redbull tot mesclat. Així que vaig agafar la meva bici i vaig pujar fins dalt a les pistes, a relaxar-me una mica.
Ja era dalt, bastant alt, feia una mica de rasca, i encara hi havía una miqueta de neu, molt poca, suficient per veure com aflorava la primavera d'entre el fred hivern. Vaig sentar-me a un banc proper i vaig ficarme les genolleres i em vaig cordar bé la cuirassa. Em vaig ficar el casc, les ulleres i vaig montar-me a la bici i vaig començar a pedalejar.
Tot era baixada, pero tan se m'en feia, només volía baixar ràpid, deixar enrere el món. Pedalejar, anar ràpid, saltar tan alt com pugui, desafiant a la gravetat, volar, aterrar o caure'm i aixecar-me. Lo important es saltar, una vegada a l'aire, ja veure'm com fem per aterrar.
Després d'unes quantes baixades, anaba mes ràpid, ja m'i sentia bé a aquesta pista, apart de que estaba buida. Era la meva pista preferída, me la coneixia amb els ulls tancats, sabía on era cada pedra, cada desnivell, cada arrel. Cada cop anava mes enfangat pels tolls, les meves mans ara eren marrons i la meva bici blanca cada cop era mes marronosa. Notaba cada gota d'aigua que queia dels arbres al meu casc, sentia la rodadura dels pneumatics amb el terra, sentia cada minim desnivell per la suspensió.
Tot anava bé, fins que de cop i volta, enmig del soroll de les rodadures, vaig sentir un soroll com si alguna cosa caiés a terra, alguna cosa metal·lica, no li vaig donar importancia.
I encara m'en empenedeixo de no donar-li importància...
Duia ja una estona que la bici no anava tan bé en corves, pero tot i així, no hi vaig prestar massa atenció, potser duia les rodes fluixes. Moments després, mentre era al aire vaig veure com la roda del davant, es separaba de la forquilla sense poguer fer res... En aquell moment, tot em passava molt ràpid i lent alhora. era a 2 metres de terra aproximadament. Pero ni així vaig puguer saltar de la bici per lo ràpid que anava. La forquilla al tocar terrà es clavà i doblegá les punteres, jo vaig sortir disparat cap endavant sense no abans clavar-me el manillar al estomac, i vaig començár a rodolar fins a parar estampat a un arbré, no sense abans haver esquerdat el casc amb la caiguda.
L'impacte amb l'arbre va ser brutal, hi vaig colpejar amb els costelles, sort que hi duia la cuirassa, que també es va esquerdar. Em vaig raspar una molt bona part de les mans i el coll. Em vaig aixecar com vaig poguer, amb les cames tremolant, i vaig anar uns metres mes endavant, doncs m'havía sortit volant una sabatilla del cop.
Vaig agafar la bici i vaig baixar com vaig poguer fins a peu de pista, on al centre mèdic em van curar. No tenía res greu, simplement magulladures... Una nit de descans i com a nou. Vaig deixàr la bici al garatge, vaig ditxar-me, em vaig curar les ferides, que acabaríen sent dues cicatrius mes per l'extensa col·lecció. Vaig dinar un Kebap, mentre pensaba en el somni que havía tingut recenment... Em va resultar molt impactant. Despres de endrapar-me el Kebap i veure les noticies. Vaig baixar al garatge amb la caixa d'eines i amb moltes renovades ganes de pedalejar i vaig començar a arreglar la bici. No deixaría d'anar ràpid per un estupid sòn. Oh no! Demà tornaré a les pistes!
martes, 10 de febrero de 2009
Jeremy Lusk
AVui, el blog va amb dedicatòria, al senyor Jeremy Lusk; recenment mort als X-Knights a Costa Rica; Mentre intentaba fer un Indian Backflip o Hart Attack. Va calcular malament la velocitat, i el vent el descentrà segons sembla. Caigué amb la roda davantera de tal manera que va caure e morros, i la moto sobre ell... Diuen que va morir al hospital, crec que no, doncs, el tronc se li doblegà molt...
Per a en Jeremy, un dels grans, que allà on siguis, saltis tan bé com aquí.
Hart Attack o Indian Backflip per J.Lusk (Backflip = voltereta cap enrere, i Indian aixi sense tocar la moto).
El video trágic... La seva última acrobàcia... Queda el consol de que morí fent el que li agradaba.
Per a en Jeremy, un dels grans, que allà on siguis, saltis tan bé com aquí.
Hart Attack o Indian Backflip per J.Lusk (Backflip = voltereta cap enrere, i Indian aixi sense tocar la moto).
El video trágic... La seva última acrobàcia... Queda el consol de que morí fent el que li agradaba.
domingo, 8 de febrero de 2009
Una pequeña historieta...
Buenas, hoy, os dejaré una pequeña historia que leí y me cedieron permiso para colgarla. La escribió nuestro profesor de Eticocívica.
ERAN TIPOS DUROS por Victor Ll. Domínguez
Los tres hombres se habían encotrado al atardecer. Vagaban solitarios en sus montura, cargados de pertrechos, sudor y polvo, por el desierto mexicano de Sonora, despiadado e inclemente. Habían decidido compartir sus ya escasas provisiones, hacer piña en la noche frente a los peligros y alimañanas de aquel páramo inhóspito y cruel.
Contar historias que les consolasen en el camino, y les hiciesen olvidar los problemas y las calamidades. Descansar al calor de la hoguera.
Eran tipos duros.
Fué William Dunkham quién explicó en primer lugar sus peripecias. Venía al parecer del frio norte. Había sufrido los rigores de Klondike como buscador de oro. Había padecido la perdida de varios dedos de su mano izquierda, por congelacion, y parte de una oreja. Mirando al vacio de la noche explicaba sus aventuras. "En el silencio blanco del norte ártico la muerte acecha a cada paso. Los lobos, los osos, el hielo, y la amenaza constante de los indios Kree... Tengo cicatríces por todo el cuerpo y he matado muchos hombres para salvar la vida... Soy un tipo duro...".
No fué otro que Arnold Tombstatk quien continuó, cumpliendo con su turno, contando esas historias que hacen mas nobles a los hombres y los convierten en seres comparables a los heroes de la antigüedad.
Tombstatk, ya retirado y camino de su hogar, habñia ejercido como Marshall durante quince años en Tukson (Arizona). Había recibido disparos y le habían sorprendido en emboscadas indios hostiles y bandidos canallas. William H. Bonny, Jessy James..., y muchos otros. Con la mirada perdida en las estrellas explicaba su propia historia. "Toda mi vida he defendido la ley contra los bandidos indomables que aún me juran venganza, de ellos he recibido muchas balas. Y he protegido siempre a los colonos contra los ataques de los indios rebeldes. En una ocasión, cuando defendía mujeres y niños mormones que viajaban en una caravana hacia Utah, fuí secuestrado por los Siux y torturado. Incluso el mismísimo Toro Sentado me dio por el culo. Me he batido en duelo, al sol, con muchos hombres, y muchos han muerto por mis pistolas... Yo soy un tipo duro de verdad..."
Jeremiah Watheley dió entonces un largo trago a su petaca de whisky, miró a aquellos dos seres de leyenda con esa mirada que solo tiene quien ha sido, al tiempo, castigado y bendecido por los dioses y, tras escupir un salivazo, negro por el tabaco de mascar, con la mirada perdida, permenació en silencio, removiendo las brasas de la hoguera con la punta de la polla.
ERAN TIPOS DUROS por Victor Ll. Domínguez
Los tres hombres se habían encotrado al atardecer. Vagaban solitarios en sus montura, cargados de pertrechos, sudor y polvo, por el desierto mexicano de Sonora, despiadado e inclemente. Habían decidido compartir sus ya escasas provisiones, hacer piña en la noche frente a los peligros y alimañanas de aquel páramo inhóspito y cruel.
Contar historias que les consolasen en el camino, y les hiciesen olvidar los problemas y las calamidades. Descansar al calor de la hoguera.
Eran tipos duros.
Fué William Dunkham quién explicó en primer lugar sus peripecias. Venía al parecer del frio norte. Había sufrido los rigores de Klondike como buscador de oro. Había padecido la perdida de varios dedos de su mano izquierda, por congelacion, y parte de una oreja. Mirando al vacio de la noche explicaba sus aventuras. "En el silencio blanco del norte ártico la muerte acecha a cada paso. Los lobos, los osos, el hielo, y la amenaza constante de los indios Kree... Tengo cicatríces por todo el cuerpo y he matado muchos hombres para salvar la vida... Soy un tipo duro...".
No fué otro que Arnold Tombstatk quien continuó, cumpliendo con su turno, contando esas historias que hacen mas nobles a los hombres y los convierten en seres comparables a los heroes de la antigüedad.
Tombstatk, ya retirado y camino de su hogar, habñia ejercido como Marshall durante quince años en Tukson (Arizona). Había recibido disparos y le habían sorprendido en emboscadas indios hostiles y bandidos canallas. William H. Bonny, Jessy James..., y muchos otros. Con la mirada perdida en las estrellas explicaba su propia historia. "Toda mi vida he defendido la ley contra los bandidos indomables que aún me juran venganza, de ellos he recibido muchas balas. Y he protegido siempre a los colonos contra los ataques de los indios rebeldes. En una ocasión, cuando defendía mujeres y niños mormones que viajaban en una caravana hacia Utah, fuí secuestrado por los Siux y torturado. Incluso el mismísimo Toro Sentado me dio por el culo. Me he batido en duelo, al sol, con muchos hombres, y muchos han muerto por mis pistolas... Yo soy un tipo duro de verdad..."
Jeremiah Watheley dió entonces un largo trago a su petaca de whisky, miró a aquellos dos seres de leyenda con esa mirada que solo tiene quien ha sido, al tiempo, castigado y bendecido por los dioses y, tras escupir un salivazo, negro por el tabaco de mascar, con la mirada perdida, permenació en silencio, removiendo las brasas de la hoguera con la punta de la polla.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)